Qui resistit, vincit. Esta cita del poeta latino Persio es la que me da el punto de partida de esta columna. Quien resiste, gana. Resistir no siempre es la opción más adecuada, fácil ni cómoda, pero seguro que aguantar el temporal, la tormenta, las olas y el viento hará que después, en el rato de calma, podamos analizar qué pasó, por qué pasó y cómo reconducir el tema. Esta frase la podemos aplicar a muchas facetas de la vida, siempre que realmente resistir dependa de uno mismo. De una misma. La resistencia puede ser individual o colectiva.

Estamos en un momento histórico totalmente polarizado; vamos a los extremos, blancos y negros, y ahora más que nunca es cuando necesitamos los grises. En este tsunami histórico, sociológico, antropológico y vital, mientras algunos niegan el calentamiento global, la necesidad de mantener las políticas sociales y la utilidad de implementar políticas de igualdad e inclusión, debemos aguantar ahí, con el timón firme, sin mirar de lado, con asertividad y resistencia. De eso va resistir: de no tirar la toalla, de esperar a mover ficha cuando todo está en calma, no en el caos.

Barcelona resiste al altísimo precio de la vivienda, al turismo masificado de bajo coste, a la inmigración mal gestionada, al poco uso del catalán hablado, a la ocupación de los expats en barrios determinados, a la instalación de comercios sin alma de grandes cadenas que obligan a anular el comercio local y familiar de toda la vida. Barcelona resiste la baja tasa de natalidad que la convierte en una de las poblaciones más envejecidas de Europa. Barcelona resiste todo esto y más.

Resistirá quien reinvente su negocio, quien pacte con las instituciones y políticos para regular, quien vea a largo plazo para lo estratégico y a corto plazo para transformar. Resistirá quien agarre firme el timón de los valores esenciales y diferenciales de Barcelona y acepte los que la evolución y la historia proponen. Solo así resistiremos esta tormenta de cambios estructurales y fundamentales que nos generan sensación de descontrol y de abismo.

Barcelona resiste. Como resistimos las emprendedoras cuando nos cuesta cerrar proyectos, como resistimos las corredoras cuando queremos abandonar la carrera, como resistimos las madres antes de reaccionar y explotar, como resistimos los tacones el día que toca caminarlos, como resistimos la bromita tonta y el mansplaining para no cargarnos un acuerdo, como resistimos el dolor de regla y el malestar hormonal que nos persigue toda la vida, como resistimos tener que resistir. Y un día llega ese momento de calma donde puedes poner los puntos sobre las íes y dar ese golpe de timón para evitar que el rumbo se pierda.

Sí, hoy más que nunca, resistir es vencer.

Artículo de Gemma Cernuda publicado en TheNewBarcelonaPost

Barcelona Resisteix

Qui resistit, vincit. Aquesta frase del poeta llatí Persio és la que em dóna el punt de sortida d’aquesta columna. Qui resisteix, guanya. Resistir no sempre és l’opció més adequada, fàcil ni còmoda, però segur que, aguantar la tempesta, les onades i el vent farà que després, durant l’estona de calma, puguem analitzar què va passar, per què va passar i com reconduir el tema. Aquesta frase la podem aplicar a moltes facetes de la vida, sempre que realment resistir depengui d’un mateix. D’una mateixa. La resistència pot ser individual o col·lectiva.

Estem en un moment històric totalment polaritzat; anem als extrems, blancs i negres, i ara més que mai , és quan necessitem els grisos. En aquest tsunami històric, sociològic, antropològic i vital, mentre alguns neguen l’escalfament global, la necessitat de mantenir les polítiques socials i la utilitat d’implementar polítiques d’igualtat i d’inclusió, cal aguantar , amb el timó ferm, sense mirar de banda, amb assertivitat i resistència. D’això va resistir: de no llençar la tovallola, d’esperar a moure fitxa quan tot està en calma, no en mig del caos.

Barcelona resisteix a l’altíssim preu de l’habitatge, al turisme massificat de baix cost, a la immigració mal gestionada, al poc ús del català parlat, a l’ocupació dels expats en barris determinats, a la apertura de comerços sense ànima de grans cadenes que obliguen a anul·lar el comerç local i familiar de tota la vida. Barcelona resisteix la baixa taxa de natalitat que la converteix en una de les poblacions més envellides d’Europa. Barcelona resisteix tot això i més. Resistirà qui reinventi el seu negoci, qui pacti amb les institucions i els polítics per regular, qui miri a llarg termini per allò estratègic i a curt termini per transformar. Resistirà qui agafi amb fermesa el timó dels valors essencials i diferencials de Barcelona i accepti els que proposen l’evolució i la història. Nomes així resistirem aquesta tempesta de canvis estructurals i fonamentals que ens generen sensació de descontrol i d’abisme.

Barcelona resisteix. Com resistim les emprenedores quan ens costa tancar projectes, com resistim les corredores quan volem abandonar la carrera, com resistim les mares abans de reaccionar i explotar, com resistim els talons el dia que toca caminar-los, com resistim la brometa tonta i el mansplaining per no carregar-nos un acord, com resistim el dolor de la regla i el malestar hormonal que ens persegueix tota la vida, com resistim haver de resistir. I un dia arriba aquest moment de calma on pots donar aquest cop de timó per evitar que el rumb es perdi.

Sí, avui més que mai, resistir és vèncer.

Article de la Gemma Cernuda publicat a TheNewBarcelonaPost