Barcelona SOS
¿Por qué una ciudad de la categoría de Barcelona no tiene un plan B y lleva un mes sin socorristas?
Las. 6.00 de la mañana de un jueves de agosto en Barcelona. Suena el despertador: empieza mi día. Con sueño y un poco de resaca —la noche anterior tomé unos vinos con una amiga, y eso pasa factura—, salto de la cama, voy al baño, me lavo los dientes, bebo agua, me visto para correr y me hago un café largo. Todo sucede casi como una coreografía aprendida y salgo corriendo para estar lista a las 6.40 en la esquina donde, cada jueves del año, nos encontramos con mis amigos y amigas corredores en el Poblenou, el barrio marítimo de Barcelona.
Vivir y entrenar en el Poblenou implica tradición y globalidad, implica expats y autóctonos y también mucha diversidad. Esta mañana, a finales de agosto, ya se notaba más ambiente de corredores y menos soledad en el litoral. Correr a esas horas te da una perspectiva muy curiosa de la ciudad; nos cruzamos quienes madrugamos para correr y quienes se bañan en el mar con la ropa de fiesta después de salir de Razzmataz o del Soho. Y, como todos estamos contentos porque estamos haciendo lo que queremos, nos sonreímos y saludamos y nos damos los buenos días.
Yo no soy de Barcelona. Decidí mudarme a esta maravillosa ciudad hace 23 años, cuando con mi pareja de entonces quisimos compartir la vida. Buscamos un sitio neutro, que no fuera el de ninguno de los dos. Desde esa libertad, hicimos un análisis de pros y contras y concluimos que lo mejor era vivir delante del mar, en una ciudad como Barcelona. No dudamos en descubrir este rincón y conectar con su vibra y energía espectacular. Eso ha hecho que el mar forme parte de mi vida, de mi familia y de mi equilibrio. De hecho, Barcelona es mar, es playa, es litoral, es chiringuitos, es surf, es kitesurf, es windsurf, es nadar, es voleyplaya, es picnics, es castillos en la arena y es infinito, horizonte, amaneceres de película y espigones donde el mar rebota y muestra su fuerza.
Esta mañana corriendo con mis amigos y amigas extranjeros que escogieron esta ciudad para emprender, para crear familia para construir futuro —para sentirse en cierta medida barceloneses— me preguntaban: ¿por qué llevamos un mes sin seguridad en las playas, sin socorristas? Me preguntaban también, ¿por qué una ciudad de esta categoría no tiene un plan B? ¿Cómo puede ser que, en plena temporada alta, ante una huelga no se pueda negociar ni contratar un servicio privado?
Y tenían razón. Jugamos en primera línea a nivel de los destinos más top del mundo y nos quedamos tan tranquilos cuando corriendo por los 5 kilómetros del litoral y sus 28 playas, pasando por las 21 torres de seguridad y acogiendo a 5 millones de bañistas anuales, los dejamos a todos sin guardavidas. Íbamos trotando y veíamos los carteles que avisaban: Huelga, no hay seguridad. O sea, si a tu hijo o a ti te pasa algo, es tu responsabilidad.
No supe qué contestar. Pensé que, si estamos en la champions de las ciudades, necesitamos recursos de champions. Porque esto es también marca de ciudad. Cuando sales de tu burbuja y te mezclas con los ciudadanos y ciudadanas que aman Barcelona más que tú —porque han dejado su tierra y apuestan por esta— y te cuestionan cosas tan obvias, no sabes qué decir.
Solo queda gritar: Barcelona SOS.
Puedes leer el artículo completo de Gemma Cernuda en TheNewBarcelonaPost
Barcelona SOS
Per què una ciutat de la categoria de Barcelona no té un pla B i porta un mes sense socorristes?
Les 6:00 del matí d’un dijous d’agost a Barcelona. Sona el despertador: comença el meu dia. Amb son i una mica de ressaca —la nit anterior vam fer uns vins amb una amiga, i això passa factura—, salto del llit, vaig al bany, em rento les dents, bec aigua, em vesteixo per córrer i em faig un cafè llarg. Tot passa gairebé com una coreografia apresa i surto corrent per estar a punt a les 6.40 a la cantonada on, cada dijous de l’any, ens trobem amb els meus amics i amigues corredors al Poblenou, el barri marítim de Barcelona.
Viure i entrenar al Poblenou implica tradició i globalitat, implica expats i autòctons i també molta diversitat. Aquest matí, a finals d’agost, ja es notava més ambient de corredors i menys solitud al litoral. Córrer a aquestes hores, et dóna una perspectiva molt curiosa de la ciutat; ens creuem els que matinem per córrer i els que es banyen al mar amb la roba de festa després de sortir de Razzmataz o del Soho. I, com que tots estem contents perquè estem fent el que volem, ens mirem, somriem i ens donem el bon dia.
Jo no sóc de Barcelona. Vaig decidir mudar-me a aquesta meravellosa ciutat fa 23 anys, quan amb la meva parella de llavors vam voler compartir la vida. Buscàvem un lloc neutre, que no fos el de cap dels dos. Des d’aquesta llibertat, vam fer una anàlisi de pros i contres i vam concloure que el millor era viure davant del mar, a una ciutat com Barcelona. No vam dubtar a descobrir aquest racó i connectar amb la seva vibració i energia espectacular. Això ha fet que el mar formi part de la meva vida, de la meva família i del meu equilibri. De fet, Barcelona és mar, és platja, és litoral, és xiringuitus , és surf, és kitesurf, és windsurf, és nedar, és voleiplatja, és pícnics, és castells a la sorra i és l’infinit, horitzó, sortides de sol de pel·lícula i espigons on el mar rebota i mostra la seva força.
Aquest matí corrent amb els meus amics i amigues estrangers que van escollir aquesta ciutat per emprendre, per crear família, per construir futur —per sentir-se en certa mesura barcelonins— em preguntaven per què fa un mes que no tenim seguretat a les platges, sense socorristes. Em demanaven també: Per què una ciutat d’aquesta categoria no té un pla B? Com pot ser que, en plena temporada alta, davant d’una vaga no es pugui negociar ni contractar un servei privat?
I tenien raó. Juguem a primera línia a nivell de les destinacions més top del món i ens quedem tan tranquils quan corrent pels 5 kilòmetres del litoral i les seves 28 platges, passant per les 21 torres de seguretat i acollint a 5 milions de banyistes anuals, els deixem a tots sense guarda-vides. Anàvem trotant i vèiem els cartells que avisaven: Estem de vaga, no hi ha seguretat. O sigui, si al teu fill o a tu et passa alguna cosa, és responsabilitat teva.
No vaig saber què contestar. Vaig pensar que, si estem a la champions de ciutats, necessitem recursos de champions. Perquè això també és marca de ciutat. Quan surts de la teva bombolla i et barreges amb els ciutadans i ciutadanes que estimen Barcelona més que tu —perquè han deixat la seva terra i aposten per aquesta— i et qüestionen coses tan òbvies, no saps què dir.
Només queda cridar: Barcelona SOS.
Pots llegir l’article de la Gemma Cernuda a TheNewBarcelonaPost

Dejar un comentario
¿Quieres unirte a la conversación?Siéntete libre de contribuir!