Deconstruyéndonos
“Deshacer analíticamente algo para darle una nueva estructura”; así define la Real Academia Española (RAE) este verbo transitivo que se le atribuye al filósofo francés Jacques Derrida en los años 80. Este verbo se ha vuelto a poner sobre la mesa, debajo de la alfombra y dentro del cajón, y al lado del feminismo en estos últimos años. Lo empezamos a escuchar y a normalizar en la serie Machos Alfa de la boca de Santi Millan en su academia de nuevas masculinidades. Desde el humor y la risa hemos ido incorporándolo en nuestro vocabulario de gente moderna y liberada. Y aparentemente feminista.
Deconstruirnos es lo que hacemos cuando intentamos desaprender, borrar normas y desactivar los prejuicios que nos llevan a hacer las cosas bajo los mismos criterios sin tener en cuenta qué ha cambiado en nosotros y en el entorno. Justamente estando atentas a esos cambios, no nos queda otra que deconstruirnos. Ante la evolución del feminismo, de los feminismos, no podemos estancar su significado y su alcance. El feminismo es una forma de vivir, de opinar, de decidir, de crear, de amar, de pensar, de educar… Es una forma de ser y de estar en el mundo. Es una actitud. El feminismo va en paralelo al momento histórico que estamos viviendo y exige revisitarlo.
En esa deconstrucción es cuando debemos incluir al hombre en la conversación, debemos escucharle y explicarle de qué va esto de la igualdad. Que no es un tema de privilegios, es un tema de derechos conquistados, no adquiridos. Es un tema de no dejarnos llevar por la inercia, porque la inercia es masculina. Cuando tomamos consciencia del poder de ser y estar feminista, todo es más fácil. Siendo conscientes detectamos las situaciones que hemos normalizado y que son mayúsculamente injustas.
Llevo seis años investigando cómo son y cómo imaginamos a los hombres feministas; me interesa mucho saber qué pensáis del feminismo, como lo vivís y cómo podemos hacer para que os sintáis libres, bienvenidos y felices en él. Y es imprescindible una deconstrucción, un reset, un borrón y cuenta nueva. No podemos afrontar el siglo XXI, el siglo del #seacabó y del #metoo, con las limitaciones y pensamiento del siglo pasado. Y conseguir esto es apasionantemente complejo, porque ellos no saben qué hacer y nosotras estamos hartas de ser empáticas, pacientes y generosas. Y esto solo nos lleva a polarizar, a la machosfera y a las feminazis. Y en esos extremos tenemos las redes sociales para amplificar esta distorsión y manipular todo lo que se está haciendo para avanzar en alimentar las opiniones opuestas y en crear bandos.
Veo el feminismo como ese abrazo que nos desmonta y donde nos quedaríamos siempre, porque nos ha relajado y nos ha humanizado. Así imagino el feminismo en el hombre. Ese aceptar otro paradigma, otros márgenes, otras normas de juego, otras maneras de sentir. Desaprender, cuestionar y tomar consciencia de las inercias.
Artículo de Gemma Cernuda publicado en TheNewBarcelonaPost.com
Desconstruint-nos
“Desfer analíticament alguna cosa per donar-li una nova estructura”; així defineix la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) aquest verb transitiu que se li atribueix al filòsof francès Jacques Derrida als anys 80. Aquest verb s’ha tornat a posar sobre la taula, sota la catifa i dins del calaix, i al costat del feminisme en aquests darrers anys. El vam començar a escoltar i normalitzar a la sèrie Machos Alfa de la boca de Santi Millán a la seva acadèmia de noves masculinitats. Des de l’humor i el riure hem anat incorporant-lo al nostre vocabulari de gent moderna i alliberada. I aparentment feminista.
Desconstruir-nos és el que fem quan intentem desaprendre, esborrar normes i desactivar els prejudicis que ens porten a fer les coses sota els mateixos criteris sense tenir en compte què ha canviat en nosaltres i en l’entorn. Justament estant atentes a aquests canvis, no ens queda cap altra opció que desconstruir-nos. Davant l’evolució del feminisme, dels feminismes, no podem estancar-ne el significat i l’impacte. El feminisme és una manera de viure, d’opinar, de decidir, de crear, d’estimar, de pensar, d’educar… És una manera de ser i d’estar al món. És una actitud. El feminisme va paral·lel al moment històric que estem vivint i exigeix revisitar-lo.
En aquesta desconstrucció és quan hem d’incloure l’home en la conversa, l’hem d’escoltar i explicar de què va això de la igualtat. Que no és un tema de privilegis, és un tema de drets conquerits, no adquirits. És un tema de no deixar-nos emportar per la inèrcia, perquè la inèrcia és masculina. Quan prenem consciència del poder de ser i d’estar feminista, tot és més fàcil. Sent conscients detectem les situacions que hem normalitzat i que són immensament injustes.
Fa sis anys que investigo com són i com imaginem els homes feministes; m’interessa molt saber què penseu del feminisme, com ho viviu i com podem fer perquè us sentiu lliures, benvinguts i feliços en ell. I és imprescindible una desconstrucció, un reset, un començar de nou. No podem afrontar el segle XXI, el segle del #seacabó i del #metoo, amb les limitacions i pensament del segle passat. I aconseguir això és apassionantment complex, perquè ells no saben què fer i nosaltres estem fartes de ser empàtiques, pacients i generoses. I això només ens porta a polaritzar; i surten a escena la machosfera i les feminazis. I en aquests extrems tenim les xarxes socials per amplificar aquesta distorsió i manipular tot el que s’està fent per avançar alimentant les opinions oposades i crear bàndols.
Veig el feminisme com aquesta abraçada que ens desmunta i on ens hi quedaríem sempre, perquè ens ha relaxat i ens ha humanitzat. Així imagino l’efecte del feminisme en l’home. Aquest acceptar un altre paradigma, altres marges, altres normes de joc, altres maneres de sentir. Desaprendre, qüestionar i prendre consciència de les inèrcies.
Article de Gemma Cernuda publicat a TheNewBarcelonaPost.com
Dejar un comentario
¿Quieres unirte a la conversación?Siéntete libre de contribuir!