20 años del 11S en Nueva York

Seguro que recuerdas qué hacías el martes 11 de septiembre de 2001; a menos que seas de la generación Z. Pero son aquellas fechas que se recuerdan, que las has estudiado o las has vivido en primera persona, y quizás también en el lugar de los hechos. A los y las que me estáis leyendo, os pido que hagáis el esfuerzo de pensar qué hacíais en aquel momento, dónde estabais, con quién y cómo os enterasteis del atentado, qué sentisteis y qué os pasó por la cabeza en aquel preciso instante.

Y tuve la suerte, la inmensa suerte, de que aquel 11 de septiembre yo estaba en Harlem y no en Wall Street. Y el resto, lo sabéis todas y todos. No sé qué reflexiones hacer después de lo que pasó. Pero está claro que la vida es corta, frágil, y también injusta. En mi caso, fui sumamente afortunada, igual que las ocho personas que también vivían en Nueva York el 11 de septiembre de 2001 y que he contactado para hacer estos artículos especiales. Son ocho experiencias que he compartido para que entendamos qué pasó. Cada una de estas es una vivencia que todavía hoy tiene secuelas y no puede soportar ver las imágenes de los atentados. Al día siguiente del 11S o 9/11 como decíamos allí, escribí este artículo que me publicaron en las cartas al director de La Vanguardia. Releerlo me ha emocionado.

Sigo amando y añorando Nueva York como nunca y sigo creyendo en el amor como motor de la vida, aunque las historias de amor se acaben y se transformen

Puedes leer el artículo completo en ViaEmpresa.cat

 

Versió en català:

20 anys de l’11S a Nova York

Segur que recordes què feies el dimarts 11 de setembre del 2001; a menys que siguis de la generació Z. Però són aquelles dates que es recorden, que les has estudiat o les has viscut en primera persona, i potser també en el lloc dels fets. Als i les qui m’esteu llegint, us demano que feu l’esforç de pensar què fèieu en aquell moment, on éreu, amb qui i com us vau assabentar de l’atemptat, què vau sentir i què us va passar pel cap en aquell precís instant.

Aquell matí mortal ens va canviar la vida, sobretot a les 2.977 víctimes que la van perdre; la Christine, una nena de dos anys que volava amb els seus pares, va ser la més jove; i en Robert, un avi de 82 que volava a un casament, va ser el més gran. Milers d’afectats, ferits, amb estrès posttraumàtic i amb por de viatjar i de viure, també. Aquell matí i tots els matins i nits que van venir després, tot el món mirava a Nova York. Tothom mirava al cel i als ulls del món i de tothom buscant respostes i buscant també mirades còmplices. Aquell matí mortal va, literalment, transformar el món. La por i l’empatia van créixer a parts iguals; al menys, a la ciutat que no dorm mai, a Nova York, a Manhattan, on jo vivia llavors.

Recordo la meva joventut, il·lusió, alegria i curiositat. Tot començava de nou. Estava fent un curs a la Universitat de Columbia, vivia a la meva ciutat, estava començant una etapa professional i vital excitant. Havia deixat l’empresa familiar, volia viure a l’altre cantó de l’Atlàntic, retrobar-me amb la meva part inquieta, global i viatgera. Necessitava formar-me més en màrqueting i sociologia, perfeccionar l’anglès i sortir de la zona còmoda. També estava començant una meravellosa història d’amor amb qui després seria el pare dels meu fills, que era a Barcelona. Tot això, és el que jo vivia exactament fa 20 anys al meu apartament de 35 metres quadrats a Harlem, prop de la Universitat de Columbia, al costat del Central Park South, on anava a córrer cada matí.

Després de l’11S, la por i l’empatia van créixer a parts iguals; al menys, a la ciutat que no dorm mai, a Nova York, a Manhattan, on jo vivia llavors

M’agradava caminar pel barri i saludar els veïns d’enormes cossos negres i seriosos que mai em contestaven el «good morning» ni el somriure, però jo estava segura que al cap d’uns mesos ho farien. Descobrir Nova York i caminar-la tota, de dalt a baix, formava part del que havia anat a fer. Perdre’m pels carrers. Caminar Brooklyn, el Soho, Greenwich Village, Hell’s Kitchen, creuar Central Park de dia i de nit, l’East i West Side. Perdre’m dins el MET, el Guggenheim o les fabuloses llibreries on quedava abduïda. Caminar pels carrerons de Little Italy i Chinatown, anar a fer una copa al Plaza i compartir pícnics al parc. Respirar la creativitat i música de Broadway. Tot era vida.

Més info: Vuit testimonis catalans de l’11S

I vaig tenir la sort, la immensa sort, que aquell 11 de setembre jo era a Harlem i no a Wall Street. I la resta, la sabeu totes i tots. No sé quines reflexions fer després del que va passar. Però estè clar que la vida és curta, fràgil, i també injusta. En el meu cas, vaig ser extraordinàriament afortunada, igual que les vuit persones que també vivien a Nova York l’11 de setembre del 2001 i que he contactat per fer aquests articles especials. Són vuit experiències que he compartit perquè entenguem què va passar. Cada una d’aquestes és una vivència que encara avui té seqüeles i no pot suportar veure les imatges dels atemptats. L’endemà de l’11S o 9/11 com en dèiem allà, vaig escriure aquest article que em van publicar a les cartes al director de La Vanguardia. Rellegir-lo m’ha emocionat.

Segueixo estimant i enyorant Nova York com mai i segueixo creient en l’amor com a motor de la vida, encara que les històries d’amor s’acabin i es transformin

Pots llegir tot l’article a ViaEmpresa.cat

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Información sobre protección de datos

  • Responsable: Proveïdor d’Experiències Peix&Company S.L
  • Fin del tratamiento: Controlar el spam, gestión de comentarios
  • Legitimación: Tu consentimiento
  • Comunicación de los datos: No se comunicarán los datos a terceros salvo por obligación legal.
  • Plazo de conservación de los datos: Hasta que no solicites su supresión.
  • Derechos: Acceso, rectificación, portabilidad, olvido.